VEUS DE DONES PALESTINES D’AQUÍ I D’ALLÀ FENT XARXA PER LA JUSTÍCIA, LA LLIBERTAT I EL FUTUR.

Dimecres 03.06.09
Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison
Per Rosa Pelayo
Es va dur a terme aquest acte organitzat per Dones x Dones al Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison el passat 26 de maig amb l’objectiu de no perdre el contacte amb les dones palestines pel fet que ténen moltes dificultats per poder sortir del seu país i perque volen conèixer més d’aprop la seva visió del seu món ja que dins de Dones x Dones les israelianes hi ténen mes paper i visibilitat i la seva visió de la pau és més propera a la nostra.

Elana Romahi ( segona per l’esquerra ) durant la seva intervenció
La primera dona palestina en intervenir va ser Elana Romahi que treballa a l’Institute of Women Studies de la Universitat de Birzei i va parlar sobre els drets humans de les dones palestines al seu país, les guerres i el desplaçament de palestins a d’altres zones.
El 15 de maig és una festa nacional. Lieberman diu que vol un dia per recordar el que les dones de Palestina recorden com una catàstrofe: la guerra del 1948, quan es van destruïr 500 ciutats i van fer fora a 100.000 palestins arreu del món, incloent Israel,Cisjordània i Gaza. Elana Romahi comenta que les dones no volen recordar èpoques de patiment i vol trencar amb l’eslògan del president i amb el que aquesta frase representa. L’eslògan en qüestió, diu: “ Que les dones no diguin res, que no facin res “. I també alça la seva veu per reclamar la implicació de la comunitat internacional en una acció global perque puguin reclamar les palestines els seus drets humans davant l’estat jueu d’Israel. Mostra una forta resistència per estar a la seva terra i recordar la seva història i explica amb vehemència que el missatge que rebel arreu del món és que són indígenes a la seva terra i que la seva obligació és fer sentir la seva veu.
Les dones palestines ténen una història molt concreta des de l’any 1948, ja que hi va haver el primer moviment sionista per buidar l zona de palestins. Malgrat tot, s’hi van quedar 350.000. I van ser confosos pel sionisme, tant, que fins l’any 1965, quan van començar a canvir parcialment les coses, deien que volien quedar-se sota la llei militar imperant, i van declarar que eren ciutadans d’Israel. I això que els tractaven com a extranys al seu propi país.
Les dones palestines estan discrimandes dins la societat per motius socials i polítics a tres esferes diferents:
1) La dona pertany a la nació palestina sota el govern militar. Està dominada pels militars, que ténen una mentalitat masculina que exclou les dones jueves i palestines. I també són discriminades perque són minoria dins d’Israel.
2) El paper de la dona està sotmès dins la societat palestina, que considera que les dones han d’estar-se a casa i no opinar.
3) A nivell social perque a dins de la societat palestina limiten el desenvolupament i la participació social de les dones.
Han triat formar part d’un partit d’extrema esquerra que es diu VALAR, que per primera vegada a la història té dones – i feministes – a dins del partit i les dones palestines que estan al Parlament lluiten en contra de la ocupació i a favor del procés de pau que no és real del tot. Dissortadament, encara avui no forma part cap dona de les autoritats locals, ja que encara alguns volen mantenir l’status quo. Israel va voler limitar les feines per palestins. Poden treballar a diversos nivells però a les autoritats locals volien els llocs de feina per la seva gent i es produeixen lluites entre homes i dnes perque encara es manté l’interès pels homes abans que pr les dones, encara que tinguin les mateixes o superiors capacitats. Encara és vigent la idea que les dones s’han de quedar a casa, l’estratègia piramidal de la societat i la mentalitat patriarcal.
La contribució de les dones es considera tangencial i per elles la manera més fàcil per passar del cercle domèstic al polític i intentar millorar la situació és entrar en un partit polític, encara que la família la culpabilitzi de dedicar-se a treballar fora de casa i per tant, de desatendre la família.
Els palestins que viuen a Cisjordània o a Gaza consideren que els palestins que viuen a Israel són tots sionistes i no els reconeixen com a palestins perque no viuen amb ells.
Elana Romahi nega la participació i la contribució de les dones que neguen la seva llibertat perque necessiten fer sentir la seva pròpia veu.

Maysun Abu-Khdeir, Elana Romahi, Arabia Mansur i Salam Aslamani ( d’esquerra a dreta )

Maysun Abu-Khdeir

La Maysun Abu-Khdeir és una fotoperiodista nascuda a Saragossa de pare palestí i forma part de la Comunitat Palestina a Catalunya.
El seu pare va arribar a Espanya el 1967 per estudiar medecina i s’hi va quedar. La família del seu pare és d’esquerres, i per tant, en contra de moltes de les coses que estaven passant a Palestina i ha estat el motiu pel qual no hi han tornat durant molts anys. Però el seu pare tenia moltes ganes de tornar-hi. Segons la Maysun Abu-Khdeir, el seu pare va patir la diàspora. A casa seva no es parlava de la vida a Palestina perque el seu pare els volia evitar el patiment que ell sentia per la situació política del seu país d’orígen. Però poc a poc, la Maysun Abu-Khdeir va anar preguntant dades sobre la seva família paterna. El primer que van decidir va ser anar tots dos a aquest país, però es van trobar amb el problema que fins el 2006 no li van donar al seu pare la nacionalitat espanyola per motius polítics tot i que era fill d’una índia guanxe de les Canàries, motiu pel qual li haurien d’haver donat la nacionalitat espanyola automàticament.
I llavors la Maysun Abu-Khdeir va decidir anar-se’n sola amb una associació activista amb presència internacional per aconseguir que els militars no els ataquin mentre recullen olives, que deixin passar les ambulàncies, deixin anar a la gent a treballar, etc.
Afirma la Maysun Abu-Khdeir: ‹‹ Israel vol rentar la seva imatge, van de victimistes. El que fan és ocupar Palestina, no es tracta en cap cas d’una lluita entre iguals, sino un genocidi. No pas un conflicte, com volen fer creure, sí una ocupació ››. [ . . . ] ‹‹ Sense una bona formació, no som valentes per lluitar. El més importantés preservar la nacionalitat palestina, que és una identitat clara, antiga, rica . . . ››.
Des del 1903 hi ha congressos sionistes d’expansió islamista des del protectorat britànic. Els problemes no van començar l’any 48 massacrant a la gent sino desde el 1903 amb les idees. Tulkarem passa un mur enmig separant a les famílies i dificultant moviments com va passar també a Berín. Van crear guetos, ja que si divideixes, guanyes.

Check Point a Nablús. Als homes d’entre 15 i 45 anys no els deixen sortir per por que siguin terroristes. Els militars tenen una normativa fèrria.

Arabia Mansur

Arabia Mansur és activista i feminista de Palestina, de Dones de Negre.Viu a Cisjordània, té passaport britànic i ha d’entrar a Palestina com a turista – encara que la seva família sigui d’allà, perque van marxar. És molt difícil aconseguir visat com a turistes, i ssi els militars te’l dónen, té una durada màxima de tres mesos, acabats els quals has de marxar de Palestina, tornar a demanar el visat i esperar que te’l concedeixin.
Afirma Arabia Mansur: ‹‹ Resulta molt difícil dir que et sents orgullosa de ser palestina, en casos com el meu, que sóc anglo-palestina. També resulta molt difícil trobar feina o permisos de treball sinó es a través d’una ONG, i tot i així, costa ››. Com que hi ha un mur, moltes famílies s’han de separar, sobretot quan les dones viatgen i han de renovar el visat. Al final no sortien per no renovar els papers i que les famílies s’haguessin de separar, llavors es convertien en immigrants il∙legals per no haver renovat el visat: no només pel fet de quedar-se on eren sinó també per no sortir-ne per tal de no caure en controls i que les deportessin.
Per les dones palestines és molt complicat aconseguir tenir DNI: triguen entre nou mesos i deu anys. Durant els últims temps sembla que s’ha facilitat mínimament la situació per aconseguir-lo però continua depenent de d’Israel tenir-lo o no.
També hi ha la imposició per part d’Israel de la obstrucció dels tractaments mèdics, les víctimes principals de la qual són les dones i els ferits. Com ja han comentat les companyes, és molt difícil aconseguir que t’atengui una ambulància, que pugui anar pels camins bons, no per camins entremig de la muntanya i en males condicions, als check points moltes vegades els militars no deixen passar la gent ni les ambulàncies. Tot això provoca que moltes dones donin a llum a dins de l’ambulància o al check point i els naixements fora dels hospitals provoquen complicacions, patiment a les mares i mortalitat de les dones i els nadons.
Per exemple, quan estan al nord de Jerusalem i han d’anar a l’est, necessiten un permis per viatjar on constin les malalties, l’hora donada que tenen amb el metge, que en cas d’un part és molt difícil saber-la per raons òbvies,ja que un naixement no és matematic, els medicaments que prenen i un llarg etcètera. La burocràcia està fatal: carreteres tallades i lesambulàncies han de fer grans voltes per aconseguir arribar a l’hospital i s’han de parar als controls de seguretat.
Els militars israelians fan samarretes reflectint la violència que senten cap a Cisjordània. A les samarretes apareixen eslògans com els següents:
- Millor que facis servir un durex [ i a sota apareix un dibuix d’un nadó mort i la mare que plora ]
- Un tret, dos morts [ a sobre de la imatge d’una panxa d’embarassada pintada com si fos una diana ]
- Segur quel’han violada [ i a sota la imatge d’una dona plena de blaus ]
- No ho deixarem fins que en confirmem la mort
Tots aquests eslògans aquestes imatges mostren que les dones són usades com a peons a les samarretes. Com màrtirs a ulls dels israelians.
A Israel viuen com un problema l’augment demogràfic perque és un lloc molt polititzat. I les dones també estan molt politizades perque són símbols de fertilitat.

Xerrada amb un públic atent i respectuós mentre al fons s’anaven passant les fotografies fetes a Palestina per Maysun Abu-Khdeir ( s’hi pot veure un nadó nascut en circumstàncies complicades i que ha pogut accedir a una incubadora d’un hospital. Tot un repte!!!).

Salam Aslamani

Salam Aslamani forma part de la Comunitat Palestina a Catalunya. Porta vint-i-un anys vivint a Barcelona i està molt contenta de l’ajut que ha rebut aquí. Se sent palestina i catalana. És de Nablús. En un dels seus viatges al país on va néixer, la van detenir quan va dir a l’aeroport d’allà que ella és palestina i amb molta d’honra. Va passar tota la nit al calabós. Abans d’això, els militars israelians la van insultar, la van tractar amb poca cura, amb molts nervis i el seu fill, que llavors era molt petit, ho va viure tan malament, que va dir que no hi volia tornar.
Està casada amb un català i vol i lluita per la llibertat d’expressió, coses que ensenya als seus fills, que han nascut aquí, però els ho ensenya amb la paraula, parlant de la seva experiència, del seu país d’orígen, no amb la violència que es viu allà.
Afirma Salam Aslamani: ‹‹ Els palestins no són terroristes. Cal viure allà com a activistes i tornar a aquí per explicar-ho. Perquè allà, van de democràtics i són sionistes, terroristes i assassins [ referint-se al govern israelià que té sotmesa a Palestina i als seus militars. A la situació tan amarga que viuen els palestins ] ››.

Salam Aslamani durant la seva intervenció valenta i concisa.

_________________________________________________________________________

Noia afganesa explicant la brutal realitat de les dones al seu país.

Aquesta noia afganesa ens va explicar en un breu text el fonamentalisme tan exagerat i dolorós que es viu a l’Afganistan i com afecta això a les dones, contra les quals es comenten crims amb total impunitat.
Va afirmar: ‹‹ Preferim llançar-nos al foc abans que patir l’infern al seu país. Sense dones: ni passat, ni present ni futur. Sense dones, res de res ››.

El públic atent i participatiu.

Cartell a la Sala Gran del  Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison on es va dur a terme l’acte sobre la situació de les dones palestines.