Una mirada a la revolució d’Egipte i al referèndum

Escrit per Catalina Carmona, dijous, 24 de març de 2011

Atenció: s'obre en una nova finestra.Entrevista a Randa Achmawi, periodista egípcia de l’A el-Ahram Hebdo

El passat dissabte 19 de març, va guanyar el “sí” al referèndum que va canviar la constitució egípcia. Les dones hi van participar massivament, segons la periodista egípcia Randa Achmawi.

El dia 11 de febrer Hosni Mubàrak, després de 30 anys de dictadura, es va retirar de la República Àrab d’Egipte pressionat pel poble. Després que milers de dones i homes de totes les edats sortissin en massa a l’emblemàtica plaça Tahir de El Caire, rebatejada amb el nom de Plaça de l’Alliberament.

foto_efe_amel_pain_colas_separadas_colegio_electoral_del_cairo
EFE Dues cues, la dels homes i la de les dones, en el col·legi electoral.

Al referèndum de dissabte passat va votar pel “sí” un 77%, per la modificació de la Constitució. A favor estaven: El Partit Nacional Democràtic PND i els germans musulmans. Entre els punts modificats destaca que el mandat presidencial durarà ara 8 anys, mentre que abans era il·limitat i durava 6 anys. Amb la nova constitució també es milloren les condicions per presentar-se a les candidatures parlamentàries i presidencials.

Entre els partidaris del “no” (22,8%) hi havia persones com el Premi Nobel de la Pau, Mohamed el Baradei, i el Secretari General de la Lliga Àrab, Amro Musa, defensaven un canvi complet de la carta magna.

Per saber més del referèndum i la situació d’Egipte, La independent ha entrevistat a Randa Achmawi periodista egípcia de l’A el-Ahram Hebdo.

-Randa, què en penses de la participació de les dones en el referèndum?

La participació de les dones ha estat massiva, com ho esperàvem, perquè les dones d’Egipte van demostrar des dels primers dies de la revolució que volien estar presents al llarg del procés democràtic. El problema és els vots del “sí”, els que van obtenir la majoria, són proclamats pels grups extremistes com els “Salafis”, aquests consideren que les dones són éssers que han de viure sota la tutela dels homes. Això és un problema evident com a desenllaç de la revolució sobretot perquè el 25 de gener dones i homes van treballar colze a colze per la caiguda de mubàrak, tots han de ser reconeguts com a herois de la revolució.

El missatge llançat per la revolució és la unitat nacional, el respecte als principis de diversitat i la igualtat de l’home i la dona. El referèndum va en sentit oposat perquè afavoreix i reforça els grups que estaven en contra de la revolució des d’un principi com és el cas dels “Salafis”, i també afavoreix el grup de l’Islam polític i els germans musulmans, encara que aquests últims han près distància des d’un principi, després es van adherir a la revolució i es van presentar joves d’aquest grup a la plaça Tahir.

Randa
Randa Achmawi

Fent un resum en el temps, com es van donar els fets a Egipte abans de la revolució? Perquè es va donar la resposta massiva del poble?

Resumeixo aquesta resposta, començaré dient alguna cosa molt simple: abans de la revolució Egipte estàvem en el punt de caure en la destrucció. Havíem arribat a una situació absolutament insostenible en tots els punts, en l’absència de trasparència, falta de drets democràtics, dominació. A més de que el sector judicial estava dominat per l’Estat.

La gota que va fer vessar el got va ser al novembre de l’any passat quan hi va haver eleccions parlamentàries. Hi havia l’esperança que aquestes eleccions poguessin esdevenir d’una manera justa, però els mafiosos del PND ho van evitar i no van permetre votar per un altre partit que no fos el seu.

El resultat de les eleccions va ser el següent: el PND va guanyar les eleccions de forma absoluta. Tenint en compte que fins a aquest moment hi havia altres partits atès que al 2005 els germans musulmans havien obtingut el 20% de llocs al parlament. De nou vam fer un pas enrere en matèria democràtica. Molts a Egipte, jo entre elles, hem considerat que era un parlament sense cap legitimitat.

Quins factors van impulsar a la revolució?

A principi de gener va haver-hi un atac atroç a Alexandria en una església. La conseqüència d’aquest atac va ser que 25 persones innocents van morir. Ningú va saber la causa d’aquest atac i el govern va venir amb l’explicació de que Hamàs, Moviment de Resistència Islàmic palestí, va ser el responsable d’aquest atac.

La gent va tenir por, es van resignar, no es van fer grans preguntes. Però finalment, més tard, ens vam adonar que això va ser una maniobra del govern per evitar les preguntes i discussions sobre les eleccions parlamentàries, provocant la por i acabessin pensant que era millor continuar sota la protecció d’un dictador que arribar a un caos com l’Iraq.

El sentiment de resignació i de pressió va continuar els dies següents. Paral·lelament hi havia Tunísia, hi havia hagut l’acte de l’immolació de Mohamed Bouazizi. Personalment des d’Egipte veiem massacrar als joves i als manifestants. Seria, una altra vegada, l’escenari que coneixem bé al món àrab.

Finalment, el 14 de gener vam tenir una sorpresa absolutament commovedora i per una vegada vam saltar de felicitat, Zine El Abidine Ben Ali va marxar de Tunísia. Ens vam preguntar què havia passat, no ens imaginàvem que alguna cosa així podria passar al món àrab dominat per les dictadures i per dirigents sense legitimitat. Totes les mirades van enfocar Tunísia, amb l’admiració més profunda, perquè vèiem que era la situació que nosaltres vivíem. En matèria econòmica tenien una situació millor, però en matèria de llibertat una mica menys. Però, el nivell de vida a Tunísia sabem que és més elevat que el d’Egipte.

Després, els governs àrabs miraven la situació incrèduls, van tenir por. Llavors el règim d’Egipte es va mobilitzar, la seva maquinària mediàtica deia que no arrribaria mai a Egipte una situació com la de Tunis. Tots els intel·lectuals deien: “Tunísia és un altre cas. La situació social de Tunísia és més difícil, no arribarà mai a Egipte.”

Vaig fer un article dient el contrari, vaig escriure: “Això serà una qüestió de temps, estic segura que arribarà a Egipte. No hi haurà passos cap enrere, és la reforma o la confrontació”.

Les condicions de la població era diferent a la de Tunis per temes d’accés per exemple en la salut i altres garanties socials?

Les condicions eren deplorables, motivava més a les persones a mobilitzar-se, la gent no té res… llavors no té res a perdre. És veritat que hi ha una joventut qualificada, intel·ligent i que lidera aquest moviment, però la gent que els segueix no podien més, no podien seguir en les mateixes condicions. A més, cal tenir en compte que existien diversos grups actius anteriorment a Internet.

Sobre aquests grups d’Internet, per explicar-ho he de tornar al 2010 quan un jove egipci de classe mitjana va ser assassinat per la policia, li van deformar totalment la cara, el seu nom era Khaled Said. Les seves fotos van donar la volta al món a través de Facebook. Es va crear el grup al Facebook “Tots som Khaled Said”.

Aquest mateix grup, després de la revolta a Tunísia, va organitzar una gran manifestació a Egipte, a partir de 14 de gener van començar a advertir que el 25 de gener els joves anirien a una manifestació que tenia l’objectiu de posar pressió al govern. No pensaven encara en desbancar a Mubàrak, però volien seguir la lògica dels manifestants a Tunísia.

En la trobada de Roma de Xarxa mediterrània de periodistes amb perspectiva de Gènere, realitzada a principis del mes, es va posar en evidència que els mitjans de comunicació no van mostrar la participació de les dones, però sabem que va haver-hi moltes dones que van participar i van lluitar per la caiguda de Mubàrak, tu mateixa ho vas demostrar a la trobada.

Les dones es van organitzar, hi havia diverses dones al grup de Khaled Said que es col·locaven com a persones anònimes per la por a la policia i a la seguretat. El grup estava perseguit pel Ministeri d’Interior, els que s’hi afegien es pregutnaven qui eren aquells que propagaven informació tan perillosa.

Per exemple la independent va difondre un manifest d’una cineasta (Amal Rasis) sobre el 25 de Gener. Això demostra la participació de les dones a la plaça Tahir.

Hi va haver moltes dones presents a la plaça Tahir. Les dones s’enfrontaven amb les seves famílies i contra la tradició. Una de les heroïnes de la revolució és Sally Zahran, qui va morir lluitant. Ella va caure penjant-se per la balconada de la seva casa perquè volia absolutament baixar a la manifestació i la seva família no li deixava anar. Ella va caure i es va morir, volent baixar defensant els ideals de la revolució.

Això vol dir que les dones estaven implicades exactament de la mateixa manera que els homes, sobretot -no va ser una revolució dels homes!-, també estaven participant. Totes les dones intel·lectuals, pioneres amb les no pioneres, jo tinc moltes amigues que hi van assistir, que van baixar a la plaça Tahir. Moltes dones, sobretot les més joves, van passar per la plaça Tahir.

Moltes es van presentar a la seva família amb un ultimàtum: anem a acompanyar-los, no poden dir que és la seva revolució, estem aquí perquè és el nostre país i estem aquí per fer la revolució pel nostre país.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s